El mar és casa, és medicina. El mar és vida. El mar és llibertat. El mar ens alimenta, ens transporta, ens regula. El mar neteja. El mar guarda secrets, històries, tresors, vides… Però el mar també s’ofega. I ens avisa de que no pot absorbir-ho tot. Està dolgut. Fa més del que pot. I en moments de ràbia, quan ja no pot més, amb la seva bravura treu tot el que no vol, el que porta temps i temps acumulant. I ho fa en mil bocins. Ho sé perquè cada vegada que m’apropo a ell veig les restes de la seva batalla interna contra tot allò que no li pertany.

Aquestes restes que trobo per mi són especials. Venen de mar endins, han ballat amb les marees i han dormit sota un llit d’estels, abrigades només per la “saladina”. Coneixen més bé que jo els cicles de la lluna i senten l’escalfor dels primers rajos de sol com un regal. Algunes han creuat un oceà sencer, o potser dos; d’altres potser van començar la seva travessia a alta muntanya, arribant al mar riu avall. Algunes han arribat exhaustes a una illa de plàstic enmig de l’oceà pensant que allà havia acabat el seu llarg viatge, però finalment els corrents les han tornat de nou a terra ferma…

I després d’aquests viatges, ja no són les mateixes. El mar les ha canviat, les ha transformat, les hi ha donat una nova identitat, les ha fet més delicades, més fràgils, més vulnerables. Les ha fet úniques.